|
|
|
|
|
:: Dades històriques
Antics
banys termals
Els banys termals han estat al llarg de la història
el principal atractiu de la vila. Des dels temps dels
romans —que anomenaven el lloc Aquae Calidae—
i, posteriorment, dels àrabs, les aigües
de Caldes han atret gent de totes les èpoques
i cultures per les seves característiques especialment
indicades per a la salut.
El guariment de la princesa mora Fàtima, que va venir per
prendre les aigües i es va casar amb un prohom de la vila,
ha esdevingut una llegenda local molt popular.
Però el punt de referència històric
més proper a la vila termal que avui coneixem
data de l'any 1820, en què remodelaren els
Banys Públics i Caldes d'Estrac es convertí
en un establiment modern, de gran prestigi.
La inauguració del primer ferrocarril de la
península, l'any 1848, entre Barcelona i Mataró,
que arribà fins a Arenys de Mar només
9 anys més tard, va donar un notable impuls.
Segons el Fons Històric Local, 72.026 viatgers
varen utilitzar la nova línia l'any 1857. Dues
dècades després, Caldes d'Estrac s'havia
convertit en un dels centres d'estiueig més
importants del país. |
 |
 |
Història de l'estiueig I. Final del segle XIX
Durant la segona meitat del segle XIX es va estendre el
costum, entre la burgesia adinerada de Barcelona, de fer
estades curtes o anar a passar els estius fora de casa.
Aquest costum, fins aleshores limitat a aquells que per
qüestions de salut havien de fer un canvi d'aires,
explica que les primeres poblacions a acollir visitants
fossin les que gaudien de tradició termal, i d'entre
elles, Caldes d'Estrac tenia un gran prestigi.
Fou durant els darrers 25 anys del segle passat quan Caldetes
va viure el seu esplendor. L'inici se situa a les darreries
del segle passat, durant el període anomenat "La
Febre d'Or" —1871-1885— i, els anys posteriors,
marcats per la celebració de l'Exposició
Universal del 1888. Foren els aristòcrates que
estiuejaven des de feia temps a Caldetes els que varen
decidir construir-hi la seva residència.
El fenomen es va anar estenent i la llista d'estiuejants
il·lustres abraçava "americanos",
polítics, diplomàtics i literats com és
ara Apel·les Mestres, Mossèn Cinto Verdaguer
i Joan Maragall. La fama de Caldes d'Estrac com a centre
d'estiueig havia augmentat moltíssim i la vida
social dels nouvinguts girava a l'entorn de l'establiment
Colon, situat a primera línia de mar, que era el
centre de reunions de burgesos, polítics i intel·lectuals.
Aquesta situació es va perllongar fins que va esclatar
la Primera Guerra Mundial.
Història de l'estiueig
II. Inici del segle XX
Arran del conflicte bèlic (1914-1918) va començar
un altre període de desenvolupament a Catalunya
que va tenir com a protagonistes els nous rics de la burguesia
industrial: gent de Barcelona, Sabadell i Terrassa, principalment,
que, entre els anys 1917 i 1920, es varen fer construir
les mansions modernistes i noucentistes al Passeig dels
Anglesos.
Aquells primers estiuejants aristòcrates
varen perdre protagonisme davant la joventut i els nous
costums de l'època. El Colon, que es va mantenir
com a eix de la vida social, es va adaptar a les circumstàncies
i esdevingué un casino de joc (1918). Això
va atraure encara més la incipient burgesia dels
nuclis industrials i tèxtils. Caldetes i Sitges
eren, amb una certa rivalitat, les poblacions costaneres
d'estiueig amb més prestigi.
El Casino Colon fou conegut internacionalment. Circulava
un ferrocarril anomenat la "Fletxa d'Or", que
anava directe de Barcelona a Caldetes, i, fins i tot,
es va construir un petit camp d'aviació, en el
qual aterraven les avionetes que transportaven els jugadors.
De Caldes en deien la Niça catalana. Això
explica els noms de Passeig dels Anglesos i Fletxa d'Or,
ja existents a la ciutat francesa.
L'ambició d'aquella gent era espectacular. Nous
projectes preveien un hotel casino al costat del camp
d'aviació i un creixement esplendorós per
a Caldes, que mai no es va arribar a complir. L'any 1924,
la dictadura de Primo de Rivera va prohibir el joc i el
Colon va haver de tancar el casino. Això va marcar
la fi d'una etapa.
La
llegenda de Caldes
En Busquets i la Fàthima, gegants de Caldes,
representen els personatges d'una antiga llegenda
segons la qual una pubilla del poble que es deia Leonor,
fou feta captiva per una expedició mora que
assetjà la població. Era tan gran la
seva bellesa que ningú no va gossar maltractar-la
i fou lliurada al príncep Zeirí, com
si es tractés de la més gran de les
relíquies. Passat el temps, Leonor es guanyà
els favors de la Cort i se li encomanà la protecció
de la princesa Fàthima, que patia la lepra.
La princesa anà empitjorant en la seva malaltia
i veia frustrats tots els intents de savis i metges
per guarir-la. La donzella Leonor li recomanà
aleshores que prengués uns banys termals a
la seva llunyana vila de Caldes i, efectivament, plegades
iniciaren el viatge cap a terres catalanes. Mentre
durà la seva estada a Caldes, la comitiva mora
visqué en una torre dels afores de la població,
coneguda popularment com la "Torre dels Encantats",
nom que se li atribuí sens dubte per les misterioses
expedicions als banys termals que diàriament
els calia fer d'amagat. |
|
|
El tractament fou un èxit i, amb poc temps, la
princesa es va guarir de tan terrible mal, fet que va
motivar que es tornés més generosa i benèvola,
fins el punt que va concedir la llibertat a Leonor. Segons
la tradició, tan joiosa i plena de vida es va tornar
la princesa que fins i tot s'enamorà d'en Busquets,
distingit ciutadà de Caldes, de qui pocs anys després,
en tingué catalanets.
Ampliacions de terme, una constant
històrica
El 1715 Caldes d'Estrac s'emancipà i es convertí
en un municipi independent, però tan petit que
es limitava a l'església, el brollador d'aigües
termals i els terrenys adjacents. Des d'aleshores, la
reivindicació de territori ha estat una constant
en la història de la vila.
 
 |
|
L'any 1849 hi va haver una primera ampliació
de terme cap a Arenys de Mar que, bàsicament,
va afectar uns terrenys de la part baixa del municipi
sobre els quals s'assentava la vila nova de Caldes
i que incloïen els carrers de Sant Josep, Sant
Pere, Santa Teresa i una part del Camí Ral,
entre d'altres.
Posteriorment, l'any 1929, hi va haver una segona
ampliació del terme de Caldes, de la zona
de la Santema fins a Sant Pere Abanto, segons la
qual el municipi adquirí els seus límits
actuals de llevant.
Actualment, Caldes d'Estrac és el quart municipi
més petit de Catalunya, amb 0,74 km2, després
de Puigdàlber, a l'Alt Penedès, amb
0,40 km2, Castellfollit de la Roca, a la Garrotxa,
amb 0,68 km2, i el recent constituït municipi
de Badia, al Vallès, amb 0,70 km2. El seu
terme municipal segueix essent escàs. La
trama urbana s'ha estès més enllà
del terme municipal i això difilculta la
prestació de serveis a moltes famílies
que, de fet, viuen a Caldes, però de dret
consten a un altre municipi veí. Caldes vol
que el poble de fet es reconegui com a poble de
dret.
|
|
|
|
