Fundació Palau

Biografia

Josep Palau i Fabre va néixer el 21 d'abril de 1917 a Barcelona. Es va educar en un ambient molt familiaritzat en el món de l'art, a través del qual va arribar a la literatura, primer, com a poeta, després com a assagista i dramaturg i, finalment, va esdevenir el millor amic i biògraf de Pablo Picasso.

La seva obra és molt prolífica i abraça força vessants, però en general és un home que viu una revolta cultural continuada des que la Guerra Civil li va estroncar la trajectòria acadèmica i les seves primeres passes com a escriptor.

És, necessàriament des d'aquesta conjuntura, i partint d'aquells anys, com es pot explicar la figura de Josep Palau i Fabre: un gran artista i un gran home, sempre obstinat i coherent amb les seves idees.

La Guerra Civil va trencar de soca-rel totes les iniciatives culturals vigents i anteriors: del pensament i l'obra de la Renaixença, el Modernisme i el Noucentisme només en va quedar el record.

La intel·lectualitat del país, Josep Palau i Fabre entre ells, va patir efectes devastadors i l'expressió literària va quedar mutilada. Les prohibicions, la repressió, la censura i, en molts casos, la presó i l'exili caracteritzen aquesta època.

Els intel·lectuals que no havien marxat a l'exili varen organitzar una programa de recuperació lingüística. Primer, es reunien a cases particulars, després varen formar grups clandestins. L'edició en català no era fàcil. El 1943 el règim va autoritzar la reedició d'algunes de les obres de Mossèn Cinto Verdaguer, que l'entusiasta Josep Maria Cruzet va publicar a través de la seva editorial Selecta.

Tret d'això, i d'altres poquíssims exemples vinculats a textos eclesiàstics, durant els primers set anys de franquisme la literatura catalana no va existir a nivell públic.

Josep Palau i Fabre fou el poeta capdavanter dels moviments clandestins per a la recuperació de la llengua i la cultura catalanes precisament en els anys més difícils.

Va acabar la carrera de Filosofia i Lletres el 1943. Fou a l'ambient universitari on va entrar en contacte amb els principals intel·lectuals de l'època que volien reorganitzar la cultura catalana des de la clandestinitat: Joan Triadú, Josep Romeu, Miquel Tarradell, Miquel Dolç, Antoni Vilanova, Néstor Luján... Ell fou l'organitzador de la represa de les primeres sessions dels «Amics de la Poesia» i va tenir un paper molt important en la reorganització dels «Estudis Universitaris Catalans». També va col·laborar amb Frederic Pau Verrié en l'edició clandestina de les Elegies de Bierville i les Versions de Hölderlin de Carles Riba.

Josep Palau i Fabre fou el fundador, director i únic responsable de la primera revista clandestina impresa en català, Poesia. Se'n van editar només vint números, el 1944 i el 1945, en paper de fil i amb una tirada de cent exemplars. Però va ser suficient per repescar de l'oblit poetes com el mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel, mort el 1938, iniciar una tasca de crítica literària i de fixació de valors i de criteris, i donar a conèixer nous textos i autors.

La revista Poesia va comptar amb la col·laboració de Carles Riba, Josep M. López-Picó, Salvador Espriu, J.M. de Sagarra, Joan Perucho, Josep Romeu... Poesia va ser una publicació clau en la recuperació i continuïtat dels moments d'esplendor culturals i literaris d'inicis dels anys trenta i, a més, va crear un corrent d'avantguarda que s'expressava més en el món de les arts plàstiques que en el de la literatura.

Posteriorment, i aprofundint en aquesta tendència, es va formar el grup «Dau al Set» —de 1948 a 1955— molt vinculat a les arts plàstiques i que va comptar amb la col·laboració de Tàpies, Cuixart, Tharrats... Però foren Josep Palau i Fabre i Joan Brossa els qui s'inclinaren més clarament cap a aquesta tendència poètica.

Josep Palau i Fabre fou també l'artífex de l'editorial La Sirena, on es publicaren, entre d'altres, obres de Salvador Espriu. Fins que no es va acabar la Segona Guerra Mundial es va viure una primera etapa especialment dura. Després hi va haver una tímida obertura i la tasca clandestina va continuar lligada als nuclis universitaris. La revista Ariel, també impulsada per Josep Palau i Fabre —1946-1948 i 1950-1951— va prendre el relleu de Poesia i va incorporar la col·laboració de nous autors: Albert Manent, Tomàs Garcés, Alexandre Cirici, Rosa Leveroni, Jordi Sarsanedes...

Aquesta publicació va tenir una repercussió estratègica i va esperonar l'aparició d'altres revistes a l'ambient universitari: Curial, a la Facultat de Letres; Fòrum, a la Facultat de Dret i Ictini, a l'Escola Industrial en són clars exemples.

D'altra banda, i a més de la seva implicació social en defensa dels valors de la llengua i cultura, Josep Palau i Fabre es va fer un nom propi com a poeta entre els grans autors de la literatura catalana. No obstant això, i la seva gran contribució a la represa cultural, és un home que ideològicament es revolta contra els valors sobre els quals se sustenten una gran majoria dels poetes de l'època. Amb el pas del temps, això li acabà passant factura.

El seu estil poètic d'avantguarda, provocatiu, transgressor i d'erotisme directe i insolent, sense expressions suaus o atenuants, traspua amb delicada subtilesa un món interior de revolta existencial i metafísica alhora que divulga idees i pensaments propis dels corrents artístics més moderns de l'època a Europa. No és un poeta com els altres. Defuig clarament de l'estil que es conreava majoritàriament a l'època i fa poesia de revolta entesa com a acte radical. Tot un perill per al franquisme, venint de la ploma d'un home d'una gran intel·ligència social, avançat al seu temps i al seu propi destí, que mai no va deixar que li tallessin les ales, abans va preferir volar.

Poc després de col·laborar en la fundació de la revista Ariel, Josep Palau i Fabre va obtenir una beca de l'Institut Francès de Barcelona per anar a París. Llavors tenia 28 anys.

Josep Palau i Fabre, poeta i pensador, indaga al límit en les seves pròpies idees, com un peix que es mossega la cua, essent amb si mateix tan transgressor com veu la realitat que l'envolta.

Com en el Mite de la Caverna de Plató, entén la seva pròpia poesia com un reflex d'aquell sentiment o pensament original. I l'escriu amb un llenguatge contundent, que per al ell no sinó un instrument per provocar la reacció del lector.

És aquesta manera de pensar i d'entendre la vida la que fa que se senti atret per les personalitats artístiques que viuen també al límit o als extrems de la moral o de l'art. D'aquí ve que de la seva estada a França quallin dues altres de les vessants cabdals de la seva obra: els seus treballs sobre el poeta Jean-Arthur Rimbaud i el pintor Pablo Picasso.

A París, Josep Palau i Fabre s'acaba identificant molt amb els corrents més d'avantguarda, especialment aquells vinculats al surrealisme. No obstant això, Josep Palau i Fabre es manté ferm des del seu exili en la lluita per les llibertats. El 1949 va impulsar un manifest contra l'entrada d'Espanya a l'ONU i contra el règim de Franco.

De la poesia passa a l'assaig i el teatre. Tradueix les principals obres del genuí poeta francès Jean-Arthur Rimbaud i fa la biografia més completa i apreciada que es coneix sobre Pablo Picasso.

El 1961 Josep Palau i Fabre torna a Barcelona. Els seus assajos biogràfics sobre Picasso es perllongaran al llarg de 20 anys. La col·lecció de llibres escrits per Josep Palau i Fabre sobre el pintor Pablo Picasso és d'una vàlua extraordinària. Ningú no el coneixia tan bé com ell. Les seves obres sobre l'artista malagueny estan traduïdes a més de deu idiomes. Només a la seva biblioteca personal hi té més de 600 volums sobre Picasso.

Una altra vessant a destacar és la creació de Josep Palau i Fabre com a autor teatral. Sobresurten les cinc peces dedicades al personatge Don Joan, que il·lustren molt bé la seva actitud com a artista. Ambientades a la Barcelona del anys quaranta, Don Joan era l'únic que podia infringir les normes sense semblar que, de fet, atemptava contra els seus fonaments.

Totes les crítiques i textos docents coincideixen a destacar el seu paper clau en la recuperació de la llengua i la cultura a la postguerra. Des dels diversos vessants de creació artística té també un gran reconeixement. Però encara no s'ha dit tot.

La valoració en conjunt de la seva obra, i d'ell mateix com a artista creador, està encara socialment en curs i l'emplaçarà en lletres majúscules cada cop més grans dins el gran catàleg de la vida cultural catalana al segle XX. Com a poeta, pensador i lluitador social, assagista, dramaturg, traductor i, finalment, biògraf de Picasso és un referent ineludible per a Catalunya.